Blue moon

Blue moon,
You saw me standing alone,
Without a dream in my heart,
Without a love of my own.

Avui 31 de desembre es produirà un fenomen curiós, el que el anglosaxons denominen “blue moon”. Blue moon, que podrien traduir de dues maneres - lluna blava o lluna trista -, és el nom pel que es coneix la segona lluna plena dins d’un mateix mes. Un fet que no passa gaire sovint, el darrer va ser al juny del 2007.

Les dues llunes plenes, la lluna blava, la lluna trista han desbocat la imaginació de poetes i escriptors, de músics, cineastes i pintors; però també la dels simples humans, els que necessitem estar contents, feliços, però també tristos i melancòlics. Vagi aquí la meva reivindicació al sentimentalisme front un món cada dia més competitiu. Vagi aquí la meva reivindicació del dret a gaudir, segons el moment anímic, de la lluna blava o de la lluna trista.

Blue Moon - The most amazing videos are a click away

Els humans som salvatges

Comença a ser tradició que quan les dates s’acosten al cap d’any els mitjans de comunicació s’omplin de resums de l’any. Els resums solen ser de notícies, de fotografies o de vídeos.

Repassant un del molts reculls de fotos que corren per Internet, m’he trobat amb una imatge colpidora: una multitud armada de pals i pedres perseguint un lleopard. L’escena m’ha recordat una de les moltes que es produeixen a les festes majors de molts dels nostres pobles. La diferència no és tanta, només cal canviar el lleopard per un toro, la resta és el mateix: una manada incontrolada de “persones” divertint-se a costa del patiment d’un animal. La foto constata un terrible fet: els humans seguim sent uns salvatges.

Guatemala i les tortugues, un exemple a seguir.

Al món no tot són males notícies. Encara hi ha que es preocupa i treballa pel medi ambient i la biodiversitat. A Guatemala, per exemple, s’acaben d’alliberar 138.000 cries de tortuga marina, els guatemalencs l’anomenen tortuga palmaria (Lepidochelys olivacea).

Resulta que des de fa uns anys el Consejo Nacional de Áreas Protegidas (Conap) de Guatemala es dedica a la cria de tortugues a uns “tortugaris” especials on sembren els ous que els 800 recol•lectors de la zona que encara viuen del seu comerç a els fan arribar. Per llei els recol•lectors han de donar el 20 % dels ous recaptats al CONAP, a canvi obtenen un certificat que els permet vendre la resta d’ous. Fruit d’aquest acord s’ha aconseguit aturar la sobreexplotació dels ous de tortugues –que alguns diuen que tenen poders afrodisíacs-, protegir l’espècie i alhora seguir conservant una manera de viure dels habitants de la zona. Un exemple a seguir.

Tres pelis de l’Oest

En tres dies he vist tres pel•lícules de l’oest, les que a mi m’agraden més, les millors per veure en temps de vacances;pelis on passa de tot i on no passa res, on els finals son previsibles, on les músiques son totes diferents però que totes s‘assemblen. Les pelis de dissabte a la tarda de sempre, les que no fan pensar.

A les tres pelis, que ja havia vist varies vegades, sortia en Jack Elam. Aquell “dur” amb l’ull esquerre desviat que gairebé sempre feia de “dolent”. Una de l’Oest amb en Jack Elam és sinònim d’acció i diversió. Tres pelis d’ Elam en dos dies, tot un rècord! Tot un record.

Bestieses humanes: gats amb perruca

Les hores de lleure dels dies de festa, sobretot quan n’hi ha de seguits, ofereixen una oportunitat per fer coses que normalment no es té el temps de fer. A mi, personalment, m’agrada anar xafardejant per la xarxa. Començo per un tema i mai sé on acabaré. La meva darrera aventura d’exploració m’ha portat des del Sàhara a una pàgina de venda de perruques per a gats.

Com que des d’aquest bloc em permeto opinar de moltes coses, i en especial he pres postura reiteradament sobre la relació dels humans amb els animals -baralles, toros (1,2,3), elefants, dracs de Komodo-, també vull opinar sobre les perruques per a gats.

Els gats són éssers vius i com a tals es mereixen un tracte correcte per part dels humans. Els gats domèstics conviuen amb les persones, als pisos, a les cases, per tant necessiten unes cures que facilitin les relacions mútues. Menjar, medicines, distraccions, jocs, però sobretot companyia i afecte. El que no cal oblidar mai, per molt que els puguem estimar, que no són persones, que són animals. I és com a animals com els hem de tractar, no els hem “d’humanitzar”. Intentar se’ns assemblin no deixa de ser una aberració. Així doncs davant de la possibilitat d’una nova moda “gatona” només puc fer una afirmació: Perruques per a gats? No gràcies.

Secrets de família

Les celebracions familiars al voltant de Nadal serveixen, entre altres coses, per posar-se al dia del que passa a aquells parents i coneguts que només veus de tant en tant. La vida moderna, la distància, les presses, la feina fan que molt sovint oblidem mantenir el contacte amb els familiars i amics. Els sopars de feina o amb les amistats i les reunions familiars (Tió, Nadal, Sant Esteve) ens ho posen fàcil, una estona per recuperar la memòria comuna.

Ahir vam anar a casa la mare, el sopar de cada any. Ens ho vam passar molt be, vam fer conya. Vam recordar les velles anècdotes de la cada més llunyana infància, vam explicar les mateixes històries de sempre, vam...

Però el món evoluciona i, sortosament, les converses també. Ahir el tema estrella va ser el Facebook i el meu bloc. La conyeta que em feien les meves nebodes. La simulada indignació de la meva germana; diu que he comés un a gran pecat, que he revelat a la xarxa els secrets més ben guardats de la família: les receptes de la mare. Em preguntaven, tot rient, si pagava per tenir comentaris tan amables al Facebook. També vam parlar del Nil, el meu fill que està a Amèrica; qui més qui menys ha remenat pel seu mur, vam imaginar les historietes que està passant, vam riure. Vam fer família.

Els tripijocs d’en Trias i el Vives

Hi ha dies que un al•lucina, avui n’és un d’ells. He tingut l’oportunitat de llegir les informacions, sobre el pressupost alternatiu que presenta CiU a l’ajuntament de Barcelona, publicades a la pàgina web d’en xavier trias (en minúscula). Estic sorprès, alarmat i indignat.

No entenc com en xavier trias es permet el luxe de presentar-se en públic amb en Antoni Vives, un personatge tèrbol que va simultaniejar la Direcció General de la Fundació Trias Fargas amb la direcció de la campanya electoral del mateix trias, i era el qui rebia els quartos -que molt probablement es van fer servir per pagar despeses de la campanya - d’en Félix Millet i el Palau de la Música. Això vol dir que xavier trias està d’acord amb les “irregularitats” comeses pel Vives?

I vaig una mica més enllà. Si l’artífex dels pressupostos alternatius -que per cert portarien a un greu endeutament de la ciutat- és el mateix Antoni Vives, quins jocs de números, legals o no, haurà fet per tal que tot quadri? Qui serà el Félix Millet de torn? N’està l’ Artur Mas d’acord?

Si us plau, deixem-nos de funambulismes econòmics, deixem-nos de ciència ficció. Sort en tenim que l’aritmètica política a l’ajuntament de Barcelona no permetrà, i espero que per molts anys, l’aprovació d’aquests irreals pressupostos alternatius.

La faula del gos i el llop

Quan jo era petit al meu pare li agradava explicar-me faules. En tenia un gran repertori, però n’hi havia una d’especial, una que me la relatava molt sovint. De tan que me la va repetir va entrar a formar part del meu pòsit personal aquell que, amb el temps, m’ha fet ser com sóc ara. Avui, que tinc un d’aquells dies que no vols tenir mai, aquells dies en que estàs tristot, decebut i desenganyat, les circumstàncies m’han fet recordar la vella, i bella, història del meu pare. Aquí la teniu.

Una nit d’estiu un gos va al riu a beure aigua, a la mateixa hora un llop s’acosta al riu tamb les mateixes intencions. S’ensumen i es fan amics. Cada dia es troben al mateix lloc, parlen de tot una mica. Els dos animals són de la mateixa alçada; el llop és prim, en canvi el gos és gras. El llop sempre té gana, el gos, al contrari, no en té mai. Un dia el llop li pregunta al gos perquè està sempre tan tip i el gos li explica que els homes l’alimenten, que sempre té un plat ple de menjar.

Passen els dies i l’amistat cada dia és més gran. Però el llop està cada cop més prim: la sequera ha foragitat els animals del bosc i hi ha poca cacera. El llop té molta gana. El gos, en canvi, continua gras, no té problemes per atipar-se cada dia. Com que el gos i el llop són grans amics, el gos proposa al llop que vagi a viure amb ell a la granja del humans. El llop diu que s’ho pensarà. Es segueixen veient nit rere nit. El llop segueix patint gana, cada dia que passa ho té més clar: anirà a viure amb el gos. El gos està encantat, per fi podrà estar amb el seu amic durant tot el dia. Comencen a fer plans, en parlen durant nits i nits.

Per fi ja s’han posat d’acord quan s’acabi la nit, enlloc de separar-se com cada dia al arribar la matinada, enfilaran cap la masia del gos. És una nit de lluna plena, aprofiten per beure aigua fresca del riu. De sobte el llop observa una cosa estranya, una senyal al coll del gos. Li pregunta què és. El gos li explica que és la marca que li deixa el collar, el llop estranyat li pregunta què és un collar i per què serveix. El gos li explica: durant el dia estic lligat, vigilo qui s’acosta a la casa. Faig els que els meus amos em demanen. El llop al•lucina, no ho entén, no entén com per a canvi de menjar un pot renunciar a la seva llibertat.

El llop pren un decisió, no anirà amb el gos. Prefereix seguir sent prim i lliure que estar gras i lligat.

Hi ha dies, com avui, que m’agradaria ser valent i poder ser llop.

Els dracs del Zoo de Barcelona

Feia temps que no anava al zoo. Des de que els meus fills van decidir, erròniament, que ja eren “massa grans”i vam donar-nos de baixa, molt a contracor meu, del Zoo Club. La veritat és que el Zoo de Barcelona sempre m’ha agradat, forma una part molt important de la meva vida. Ja de petit m’hi portaven , com a mínim una vegada la mes, els meus pares: em coneixa tots els racons, els noms de tost els animals, les seves costums.... Amb els anys vaig deixar d’anar-hi tant sovint, però vaig retornar-hi amb alegria i continuïtat per acompanyar, gairebé quinzenalment, als meus fills. Quantes estones bones hi he passat, quantes coses he après.

Avui he tingut, aprofitant la inauguració de les instal•lacions de les mones de Barbaria, l’oportunitat de tornar al recinte de la Ciutadella. No podia haver triar un dia pitjor, feia fred i plovia força. I aquest fet, la pluja i el fred, m’ha recordat una visita sota un gran diluvi que vaig fer amb la família al Zoo de Madrid expressament per veure el drac de Komodo. Era aquella època en que el dinosaures estaven molt de moda, jo els havia explicat al meus fills les característiques principals del drac de Komodo, el darrer gran llangardaix terrestre vivent. Així, doncs durant uns dies de vacances a Madrid, malgrat la pluja torrencial, ens vam desplaçar cap al Zoo per veure l’únic exemplar que es podia veure a Espanya. El zoo estava desert, tots els animals als seus caus a recer de la pluja, nosaltres mullats fins els ossos buscant al Drac, cap senyal , ni un gat per preguntar. Finalment va ser un empleat del zoo que ens donar la “terrible” notícia: el drac feia anys que era mort!

Sabia que el Zoo de Barcelona tenia uns dracs de Komodo, no recordo quan van arribar, potser fa tres o quatre anys –però no n’estic gaire segur, els temps vola-. Avui amb el zoo desert per la pluja (com a Madrid) he buscat als monstres de Komodo. No he trigat gaire en trobar-los, està ben senyalitzat. Realment són impressionants, ja no són aquells llangardaixos jovenets, aquelles sargantanes grans, que recordava de les fotos publicades a la premsa quan van arribar. Ara ja son uns joves amb un volum considerable, suposo que encara han de créixer una mica, però ja impressionen. Ha valgut la pena aguantar la pluja i el fred.

Per cert s’està construint una gran zona pels dracs de 1400 metres quadrats que reproduirà l’hàbitat de les illes d’Indonèsia. Quan la inaugurin de ben segur que l'aniré a veure.

Ah, de les mones de Barbaria ja en parlaré un altre dia, és un tema interessant i una fructífera col•laboració entre el Zoo i Depana que mereix un comentari específic.

Galetes d’avellanes, les “Makronen”

No cal que us digui que la meva mare té receptes de cuina molt bones, unes poques les heu pogut llegir en aquest bloc. Fins i tot alguns i algunes les heu provat de fer, i de ben segur que les repetireu.

Avui us presento una nova recepta que la meva mare va aprendre de la seva mare i que aquesta havia après de la seva sogra alemanya, la meva besàvia Anna Marie Fleck: les galetes d’avellanes, a casa les coneixem per “Makronen”.

Ingredients:

5 clares d’ou
300 grams d’avellanes (si són de Riudoms millor)
80 grams de farina
250 grams de sucre
Aroma de vainilla

Preparació:

Batre les clares d’ou fins que arribin al punt de neu.
Moldre les avellanes.
Barrejar les clares amb tots els altres ingredients molt suaument. Cal que les clares no “baixin”.
Amb dues culleretes fer "muntanyetes" i dipositar-les sobre la safata del forn prèviament engreixada.
Posar una avellana sencera sobre cada pastisset.
Posar-ho al forn suau (180 graus) durant uns 35 minuts.

Barcelona, Cultura, Nadal i Gastronomia

El fet de treballar al centre de Barcelona té moltes avantatges i pocs inconvenients. Bé, pensant-m’ho molt només trobo un inconvenient, el fet de tenir que desplaçar-te des de casa per arribar-hi. Les avantatges són tantes que un enamorat com jo de la ciutat no acabaria mai d’enumerar-les.

Avui al migdia he sortit a passejar una mica, he enfilat Pau Claris cap avall. Feia fred. A la Gran Via la guàrdia urbana desviava els cotxes, hi havia una mani, la Via Laietana estava tallada. A l’alçada de la llibreria Laie una cosa m’ha fet aturar. Un arbre de Nadal, una arbre de Nadal guarnit, elegantment guarnit, guarnit amb galets gegants. Magnífic, sobri, distingit. No me’n he pogut estar n’he fet una foto.

Una formula notable la que han trobat els de la Laie: unir la cultura, les festes de Nadal i la gastronomia. Una bona pensada unir els llibres, l’arbre i els galets. El centre de la ciutat sempre et sorprèn, realment treballar al centre de Barcelona té moltes avantatges.

El Barça al servei personal d’en Laporta

Dissabte vaig tenir l’oportunitat d’anar al Camp Nou a veure el Barça–Espanyol. Feia temps que no hi anava. Sort que estava ben acompanyat perquè l’espectacle futbolístic va ser força avorrit. De tota manera, com que era un derby, estava ple de gent i sempre passen coses amb les que distreure’s.

Els nostres seients al camp –tribuna, primera galeria molt a prop del córner del gol sud- et donen una visió especial: quan juguen al gol nord t’ho has d’imaginar tot una mica, quan juguen al gol sud ho veus millor que a la tele (no era penalty). És per això que en un partit soporífer, en que l’única distracció al camp era veure quina de grossa en feia l’àrbitre, quan la pilota rondava el gol nord m’havia de fixar en altres coses. I ho vaig fer...

I vet aquí que a la segona part, els nois del gol sud que canten durant tot el partit, aquells de guarden les banderes a les instal•lacions del club, aquells que diuen que el Laporta deixa entrar gratuïtament per tal que animin al públic, van posar-se a cantar un crit que mai havia sentit al camp del Barça: Independència! Curiosament i casual el dia abans de les consultes independentistes -quantes cerveses li haurà costat al Laporta? -. Sortosament el públic és molt llest, ningú els va seguir. Independentment de les seves opinions la gent sap separar l’esport de la política, i així ha de ser.

Malauradament hi ha individus que això no ho saben fer, gent que són la màxima representació del FC Barcelona, i el paradigma d’aquests és el seu president: en Joan Laporta. El president que ha tolerat i pagat l’espionatge dels seus directius, els president que s’ha enfrontat a mig món amb el seu comportament, el president que es baixa els pantalons en un rampell, el president que s’ha carregat a la majoria dels seus directius, el president que es “desmadra” en una discoteca per una simple victòria -ni que sigui la de l’etern rival-, el president que fa servir el Barça com la seva llançadora política personal.

En Laporta utilitza el Barça en benefici propi, intenta manipular i confondre. Ni el Barça, ni l’esport, ni la política, ni Catalunya es mereixen això.

Els toros i el parany del prohibit prohibir

En una entrevista publicada al País, l’ex secretari general de l’ONU Kofi Annan va fer una afirmació amb la que n’estic plenament d’acord: els líders mundials llegeixen i no dirigeixen; llegeixen enquestes enlloc de dirigir. Fa temps que dono voltes al tema, penso que sovint els polítics han, hem, deixat de banda els idearis i que les decisions que prenen, prenem, estan sotmeses només a raons demoscòpiques. Els polítics han perdut, o estan perdent, la valentia d’afrontar els reptes segons les seves conviccions - peti qui peti -; enlloc d’això es mouen amb cautela per no molestar a l’electorat. Uns es volen mantenir en el poder, els altres hi volen accedir.

De tant en tant, però, apareixen en el debat polític temes que semblen tangencials però que tenen una profunda càrrega ideològica, són d’aquells temes que et fan creure o no en que els polítics també són persones, que tenen criteri. Aquesta setmana sense anar més lluny es debatrà al Parlament de Catalunya si es tramita la iniciativa legislativa popular que demana l’abolició de les curses de braus. Els PP i Ciutadans estan en contra, ICV-EUA i ERC hi són a favor, els dos grups majoritaris a la cambra CiU i PSC donen llibertat de vot als seus membres. El resultat sembla incert.

D’entrada em voldria tornar a posicionar: estic en contra de qualsevol utilització d’animals pel gaudi de les persones. Això vol dir que no només estic en contra les curses de braus sinó també dels correbous, bous enllaçats o embolats. I això vol dir que discrepo dels que volen suprimir les curses -per espanyoles- i mantenir els correbous -per catalans-. Dit això torno al Parlament.

Divendres, diputats socialistes -alguns d’ells amics personals meus- votaran a favor o en contra. Jo els demano només una cosa: que ho facin a consciència, que no es deixin enredar, que el “prohibir el prohibir” no et fa més progre. Que les tradicions que sotmeten als animals, encara que siguin estètiques, encara que ens diverteixin , encara que ens portin vots, no són de rebut en ple segle XXI.

El maletí independentista de la Srta Pepis

Allà pels anys setanta del segle passat – recordeu era l’època que tot ho vèiem en blanc i negre- quan s’acostaven les festes de Nadal des de la televisió ens bombardejaven a tota hora amb els anuncis de les joguines de la Srta Pepis.

Els maletins de la Srta Pepis eren joguines destinades a les nenes -recordeu l’elevat grau de sexisme imperant als 70- que reproduïen aspectes de la suposada vida “femenina”. Disfresses, costura, maquillatge, collarets, i tot el pugueu imaginar era susceptible de cabre en un d’aquests maletins. L’èxit estava assegurat. Moltes nenes, gairebé totes, influenciades per la Srta Pepis, volien ser infermeres de grans. Sort que el temps tot ho cura i posa les coses al seu lloc i finalment els maletins no deixaven de ser res més que un joc, sexista però un joc.

Aquest cap de setmana he tingut la sensació que tornàvem al passat. Les consultes que s’han celebrat a 167 municipis catalans sobre la conveniència o no de l’independència de Catalunya m’ha fet recordar temps de la meva adolescència.

Tot i així hi ha alguna diferència: d’entrada estem en democràcia, tothom és lliure de fer -mentre no trepitgi el drets d’un altre- el que cregui més oportú. La televisió abans era en blanc i negre i ara és en color, tot i que malauradament el sectarisme em sembla que encara persisteix . El que no ha canviat és la capacitat d’imaginació de la gent. No han canviat les ganes d’imitar als grans. I el que ha passat amb la “consulta popular” m’ha fet recordar els famosos maletins de la Srta Pepis, estris de fireta per imaginar situacions reals.

El que ha passat sembla de broma: votacions anticipades, urnes que van a les cases, regal de preservatius als qui voten a Vilanova, pressió social als pobles petits, campanya durant el mateix dia de les votacions, llistes negres, “observadors internacionals” que semblen sortits d’una festa d’Erasmus...

En definitiva, una gran mobilització per a uns pobres resultats de participació, un 27,42% i no un 30% com ens volen vendre. Estic d’acord amb el que diu en Toni Ibañez, un gran defensor i activista, de la jornada: Si l'abstenció és del 70% a les comarques més catalanistes, què passarà l'àrea metropolitana? El millor, penso, és que deixin de jugar a fireta, però també que deixin de jugar amb foc.

Mentrestant a Santa Coloma de Gramenet el president Montilla inaugurava un tram de la nova línia del Metro, això sí que és fer país.

Toros, entre la tradició i el futur

S’acosta el debat al Parlament de Catalunya sobre la supressió o no de les curses de braus. M’he posicionat reiteradament sobre el tema i no em vull fer pesat, per tant no parlaré de tortura animal, però no em puc estar de fer-me ressò d’una frase que he llegit aquest cap de setmana i que em sembla que la podem utilitzar per reflexionar una mica més.

M’agradaria, doncs, ressaltar una afirmació d’un magnífic article – “Toros i model productiu” - d’en Josep Oliver Alonso, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB, publicat dissabte al Periódico: el futur també es construeix trencant amb tradicions que ens mantenen ancorats en el passat.

No calen gaires paraules per comentar-ho. El món evoluciona, no hi ha res que sigui intocable, tot canvia en funció de les noves tendències, de les noves lleis. En principi l’evolució sempre hauria de ser a millor, més drets per a tothom. Les tradicions que no ens deixen avançar, aquelles que ja no representen la mentalitat de la civilització moderna, ja no han de tenir lloc en el nostre dia a dia. Han de quedar, de la mateixa manera que hem fet amb els espectacles del circ romà, en el record dels nostres costumaris.

Casa meva

Posar-se les sabatilles, seure al sofà, relaxar-se, deixar-se anar són coses que només es poden fer a la pròpia llar. Ni a casa dels millors amics, ni a cal sogre tinc la possibilitat, la llibertat i , sobretot, les ganes de fer-ho. Aquella sensació de benestar, de perfecció només la sento a casa; envoltat del meus, al meu forat.

Des de petit sento Barcelona com a casa meva. Quan els diumenges al vespre tornàvem de Riudoms, tot amuntegats en el 600 del meu pare, desprès d’hores inacabables de caravana només se’m canviava l’humor quan s’albirava la ciutat. Barcelona em posava a to, tornava a ser a casa. Encara ara, que sóc granadet, quan fa dies que no sóc a la ciutat, tot i que m’ho estigui passant molt bé, l’enyoro, la trobo a faltar.

Escric tot això perquè avui he tornat a sentir la sensació de confort, d'acolliment. He rebut juntament amb la revista d’informació municipal, una felicitació de l’alcalde Jordi Hereu. La veritat és que m’ha impressionat, una foto magnífica del capvespre barceloní vist des del mar. Una imatge que m’ha posat la pell de gallina. Què n’és de bonica Barcelona! Què bonica és casa meva!

Dona, fills i feina: una equació difícil

Una reflexió ràpida. La premsa d’avui es fa ressò d’un estudi finançat pel “Instituto de la Mujer” i realitzat pel “Consejo Superior de Investigaciones Científicas”. L’estudi en qüestió tracta sobre “Fecundidad y Trayectoria Laboral de la Mujeres en España”.

Entre d’altres conclusions de l’informe destaco una que em sembla prou significativa: tres de cada quatre dones han tingut alguna mena d’incidència en la seva carrera laboral degut a la seva maternitat. Sembla mentida que encara passin aquestes coses. Però això no és cap cas estrany per a la meva familia, recordo que ara fa 16 anys a la meva dona no li van renovar el contracte laboral, curiosament estava embarassada de 6 mesos.

Sobre el tema de la conciliació de la vida familiar i la laboral queda molt per fer. Al món empresarial li falta sensibilitat, al món polític li falta valentia. I no parlem dels homes -marits, companys de feina, familiars-; a aquests ens cal un reciclatge, una cura d’humilitat i assumir d’una vegada per totes que dones i homes hem de ser iguals en tot i per tot. I que consti que també ho dic per mi.

Galetes de Nadal

Com cada any, quan s’acosten les festes nadalenques, la meva mare es tanca un tarda a la cuina i es posa a fer les galetes que tan ens agraden a tota la família. Avui, com és dijous, hem dinat plegats, i m’ha portat tota contenta un paquetet unes quantes galetetes per que vagi fent boca.

No me’n he pogut estar i li he demanat la recepta, penso que una cosa tan bona ha de ser més coneguda. Aquí la teniu.

Ingredients.

180 grams de mantega
180 grams de sucre
4 rovells d’ou 370 grams de farina
Ratlladura de llimona
1 raig de rom
1 culleradeta de llevat (royal)

Preparació: (us ho transcric tal com m’ho ha explicat)

Amb la farina i el llevat cal fer una petita “muntanyeta”, li farem un cràter al centre. Un dels forat hi posarem els rovells, el sucre, el rom i la ratlladura. Ho barregem tot fins obtenir una massa, incorporem la mantega , que prèviament hem fet a trossets, i ho treballem tot fins a obtenir una massa homogènia. Deixarem la massa reposar una estona a la nevera.

Amb el corró fer una làmina d’uns 4mm i amb motllos petits - poden ser cors, estels, arbres de Nadal, campanetes...- donar formes a les galetes. Posar les galetes al forn uns 35 minuts a 180 graus.

Les galetes es pinten amb rovell batut i es poden decorar a discreció, per exemple amb panses o granets de colors.

Bon profit!

Plantem cara a la crisi

Dijous 3 de desembre, 6 de la tarda, plaça Urquinaona. Manifestació convocada per CCOO i UGT. Com sempre els sindicats convoquen a hores on molts treballadors i treballadores estan encara al seu lloc de treball, algun dia convocaran a una hora decent? La Ronda sant Pere està tallada, es comencen a veure algunes banderes. Fa un pel de fred i no s’està a gust esperant que comenci la marxa.

Reivindicacions clàssiques en temps de crisi: contra la retallada de drets, mantenir i renovar convenis, protecció social als aturats... Una mica més d’un hora i la mani acaba. M’hagués agradat que els manifestants fóssim més, mai n’hi prou, cal estar sempre a l’aguait. No és bo que sempre paguin els plats trencats els mateixos, cal seguir lluitant.

El galet del mercat de les Corts

Som al desembre, el fred treu el cap, s’acosta Nadal. A mida que es fa fosc la gent ja no s’encanta pel carrer, va per feina. Tots van ràpids; els nens que surten de les activitats extraescolars i marxen cap a casa , els adults que fan les darreres gestions del dia, les últimes compres. Els carrers es van buidant. Qui més qui menys té ganes de tancar-se al seu cau. Els carrers freds no conviden a perdre el temps. I camí de casa, sense voler-ho, davant del mercat et trobes amb una sorpresa, un galet gegant. Fa uns dies no hi era. Forma part de la campanya de Nadal de l’ajuntament, avui ho he llegit a la premsa. Realment fa patxoca. Val la pena fer una marrada per veure’l, no cal anar al centre, està al barri.

Barcelona solidària

Ningú pot negar la trajectòria de Barcelona com a ciutat solidària. Només cal recordar, com a exemple, el recolzament a la ciutat de Sarajevo en plena guerra dels Balcans. Els diferents i consecutius governs progressistes barcelonins han demostrat una i una altra vegada l’esperit de cooperació de la ciutat. Però la voluntat solidària no és només de l’ajuntament, centenars d’entitats i milers de ciutadans i ciutadanes també avalen aquesta opció.

Avui he participat en un acte d’aquells que t’agradaria que no fossin necessaris. A les 4 de la tarda, a la plaça del Rei, concentració silenciosa per demanar l’alliberament dels tres cooperants catalans segrestats a Mauritània. Moltes cares conegudes, polítics, amics... M’he retrobat amb gent que feia anys que no veia...

Dues coses que m’han cridat l’atenció. La primera en Francesc Osan, vell amic, president de l’ONG Barcelona Acció Solidària intentant fer el cor fort. La segona, i molt important, la quantitat significativa de ciutadans provinents de països d’influència islàmica. La implicació de aquests ciutadans en contra el segrest ens demostra que anem per bon camí, que tots plegats fem pinya contra el terrorisme, que el que la majoria vol és viure en pau; aquí, a Mauritània o al Senegal. Diguin el que diguin les lleis aquests ciutadans són tan barcelonins com el que més.

La lliga és llarga...

Els que llegeixen habitualment el meu bloc saben positivament que, tot i ser un militant i activista socialista confés, no m’agrada parlar gaire de les accions de govern, dels líders. Normalment parlo de política d’una manera tangencial, intento analitzar els temes des d’òptiques diferents. Procuro comentar coses que no tenen un ressò mediàtic però que a mi m’afecten o m’impacten d’una manera especial.

Avui faré una excepció, avui parlaré d’un acte, millor dit, de 16 actes que es van celebrar el dissabte passat a tot Catalunya i de les seves repercussions. Parlaré del president Montilla, parlaré de futur.

Dissabte es va fer el tret oficial de sortida d’una campanya que organitzem els socialistes d’acostament als nostres votants. Milers de voluntaris a tot Catalunya, 1061 a Barcelona, actuaran d’enllaç entre el partit i la societat i, el que és millor, de la societat amb el partit. Seran els que nosaltres anomenem “responsables de seccions electorals”. Comença així una nova etapa en la forma de fer política dels socialistes catalans. Una manera més “porosa” de contactar amb la població. Segur que si ho fem bé, que ho farem, no hi haurà qui ens aturi.

Ara parlem del president Montilla. No repetiré el que la premsa ja ha reflectit de les grans realitzacions, de fiscalitat, d’infraestructures, de mossos, de beques menjadors, de plans d’ocupació, d’habitatge, de la llei de salut pública, de rodalies, de llars d’infants... citaré algunes frases que com a activista socialista em van cridar l’atenció, aquelles frases que necessites sentir i que t’esperonen: ”Les enquestes diuen que els socialistes anem segons. Ni les eleccions són ara, ni la cursa ha acabat, bé, ni tant sols ha començat. Anem segons, sí; potser no som els favorits, d’acord; però anem a presentar una batalla política com mai hem fet, amb unes ganes i una confiança en les nostres idees i en les nostres possibilitats extraordinàries. Ens queden quasi bé 50 setmanes... Ara els veiem lluny..., bé, no tant! Però els atraparem. I tant que els atraparem!”.

Són les paraules d’un líder de partit, són les paraules d’un excel•lent president.