Pirates

La notícia que Israel ha assaltat la “Flota de la Llibertat”- una petita flota de 6 vaixells amb més de 750 persones a bord que transportava ajut humanitari per a Gaza- deixant més de 10 morts i desenes de ferits circula per tot arreu. Un cop més alguns que es creuen amb possessió de la veritat absoluta, del dret a imposar el seu criteri han actuat per sobre de la llei.

La situació encara es confusa, però cal una reacció internacional contundent i ràpida que no deixi impune aquest acte. Un acte, que tal i com tipifica l’article 101 de la convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar, és de pirateria.

Espero que aquesta vegada la comunitat internacional no torni fallar i que pregui mesures exemplars. Les normes i el seu compliment han de ser per a tots iguals, encara que aquest cop els pirates siguin molt rics i poderosos.

Sartre ens recordava: “Quan els rics fan la guerra, són els pobres els que moren”. Tindrà, també, raó aquesta vegada? Esperem que no...

Adéu museu!

Avui tanca definitivament el museu de Zoologia de Barcelona. S’han acabat les meves vistes al vell museu al Castell dels tres Dragons. El museu, que forma part de la meva història, entrarà de ple dret en el meu llibre de records.

Tinc sentiments molts intensos, les moltes hores passades amb els pares o amb els meus fills m’han deixat un petjada que res podrà esborrar.

Adéu museu!

Discrepar no és insultar ni amenaçar

A vegades les circumstàncies et porten a situacions que no t’agraden. Desprès de pensar-m’ho molt he decidit moderar els comentaris del meu bloc.

He mantingut els comentaris oberts des de que fa gairebé un any i mig vaig iniciar el bloc. Pensava, i encara ho segueixo fent, que és bo que tothom tingui l’oportunitat d’expressar-se lliurement. No vaig escoltar tots els que, una i una altra vegada, em recomanaven filtrar els comentaris. Finalment, i molt a contra cor, els he hagut de fer cas.

Darrerament alguns dels comentaris que es produïen al meu bloc -a casa meva- no eren simples preses de posició o discrepàncies, molts arribaven a l’ insult i a les amenaces. Insults barroers i amenaces físiques. Com que penso que la funció del meu bloc no és obrir ferides, sinó que intento que sigui un lloc on pugui expressar i compartir alguna de les meves idees o vivències –de les que tothom té el dret a estar en desacord-, he decidit moderar el comentaris a partir d’avui.

Seguiré, com no podria ser d’una altra manera, acceptant les critiques i discrepàncies però sense insults ni amenaces. He hagut de prendre una decisió que no tenia ganes de fer: hauré de “controlar” els comentaris, a partir d’ara els incivilitzats no tindran espai a casa meva.

Miniestadi

Avui el plenari de l’Ajuntament de Barcelona amb els vots dels grups PSC , CiU i ERC s’ha aprovat la modificació del pla general metropolità on s'ubiquen els terrenys del FC Barcelona. Amb aquest fet es tanca, un procés iniciat fa molts anys. Un procés llarg ple de debats, amb polèmiques i amb legítimes discrepàncies. Un procés, com tot procés democràtic, amb partidaris i detractors.

M’he posicionat reiteradament i pública a favor del projecte. Només, i per no repetir-me, recordar que l’acord significa per la ciutat la cessió gratuïta a l’Ajuntament de sòl per construir pisos, l‘ús públic d’un espai privat com és l’illa que envolta a l’estadi, 11.200 metres quadrats d’equipament comunitaris, 31.700 metres quadrats de parcs i jardins urbans...

No em sembla un mal acord.

El color sí importa

Fotografia feta a una de les platges afectades per la contaminació petrolífera als Estats Units. Mentre uns estan de vacances, altres estan netejant les platges.

El color de la pell d’uns i d'altres és pura casualitat?

Danielle Mitterrand: ser d’esquerres

Danielle Mitterrand, presidenta de la fundació humanitària France Libertés, és a Barcelona per pronunciar, en el marc de l'exposició 'Aigua, Rius i Pobles', una conferència sota tel títol 'El repte ètic per a una nova gestió de l'aigua: el dret humà i la gestió pública'.

La Danielle Mitterrand, com a personatge amb un pes polític rellevant, sempre m’ha cridat l’atenció. Fa uns anys vaig llegir una frase que em va encantar i que crec que encara és plenament vigent. He tingut sort i remenant papers la he retrobat, són unes declaracions que va fer a la tardor del 1992, també era època de crisi econòmica:

“Ser d’esquerres és estar dominat per un permanent sentiment de revolta davant les injustícies del planeta; un sentiment que no pot ser ofegat per la raó d’estat, les subtileses diplomàtiques o la sacralització del pragmatisme.”

L’aigua és vida

Imatge insòlita al primer món: un nen a la recerca d’aigua.

Mentre els nostres fills malbaraten l’aigua deixant les aixetes obertes, hi ha llocs del planeta on milions de nenes i nens de la mateixa edat moren o pateixen malalties per manca d’aigua potable.

Quan n’ aprendrem?

La còpula interminable

Tots tenim els nostres llocs favorits, aquells que han marcat d’una manera o altra uns moments importants de la nostra vida. Si algú em pregunta quin són alguns del meus “llocs” de ben segur citaria al Zoo de Barcelona entre els tres primers.

Ja de ben petit, com a mínim una vegada al mes, els meus pares em duien al Zoo. M’agradava veure els animals, en coneixia les característiques principals, controlava els naixements ...N’era un petit expert. Tot el que passava, totes les notícies que es produïen al voltant del Zoo s’arxivaven al meu cervell. Recordo, com si fos avui, l’arribada del Floquet de Neu -en aquell temps de dictadura es deia Copito de Nieve- i el reportage fotogràfic que va sortir a la Vanguardia. Les vistes dominicals al Zoo eren un al•licient per passar la setmana.

Amb el temps, a mesura que em vaig anar fent gran, vaig deixar d’anar amb regularitat al Zoo. Però com la vida dóna moltes voltes i tot es repeteix, el naixement dels meus fills va fer que les vistes dominicals al Zoo tornessin a la meva vida, per cert a preus molt raonables gràcies a ser socis del Zoo-Club. Aquesta vegada érem la Regina i jo els que ”portàvem” als nens . Ells s’ho passaven d’allò més bé, però jo més . Sense cap mena de dubte jo era el que tenia més ganes de repetir la visita.

Però a la vida tot passa, els nens van créixer i van deixar d’estar interessats en anar periòdicament al Zoo. Les visites es van anar espaiant en el temps fins que un dia hi vam deixar d’anar.

Ara han passat uns anys, els nens ja no ho són. De tant en tant encara m’escapo al Zoo, normalment hi vaig sol. Avui he tornat al Zoo, però la visita d’avui ha estat especial, m’he portat a la mare. Hem visitat, lentament, el recinte. Com que ella feia més de 40 anys que no hi anava hem comentat les novetats i hem recordat els “vells” temps Com ha canviat tot! Noves instal•lacions, més accessibilitat... Impressiona la majestuositat i mida dels dracs de Komodo, l’elegància natatòria de les foques -en realitat lleons marins-, el rugit del tigre... i les tortugues.

Les tortugues mereixen un capítol apart. Les tortugues gegants africanes, quelonis que estan al llindar de l’extinció en llibertat ... les recordo de petit. Una imatge recurrent a la primavera: sempre estan copulant. Sempre quan hi anava de nen, sempre quan portava al meus fills, i ara que porto a la mare, sempre copulant. Amb tanta còpula l’estrany és que estiguin en perill d’extinció.

No als Clons, Zombies i Soldats Universals a la xarxa

Sempre m’han interessat les relacions internes que es produeixen entre les cúpules i les bases dels partits. Sistemes de representació, mètodes de decisió, democràcia, consultes, disciplina... Intento, en la mida del possible, entendre i defendre la posició de la gent de la base, militants i simpatitzants; admiro la seva dedicació desinteressada i més d’alguna vegada n’he fet elogi públicament.

A la jornada sobre ”Diàlegs a la xarxa” organitzada per la sectorial de ciberactivisme pel PSC vaig tenir l’oportunitat d’escoltar al president Montilla i algunes de les seves opinions sobre el món de la xarxa. Els compromisos 2.0 que va prendre es podrien resumir en: universalitat, neutralitat sense censura, i equilibri entre llibertat i la defensa capital creatiu. Amb això ja n’hagués hagut prou, però, a banda -i com a Primer Secretari del PSC- Montilla ens va sol•licitar a tots els assistents la nostra participació activa a la xarxa. Ens demanava una acció continuada i ferma per guanyar políticament la xarxa.

Però Montilla no es va quedar aquí, ens demanava perfil propi, ens demanava trencar la uniformitat, ens demanava esperit crític, ens demanava creativitat, ens demanava, en definitiva, que fóssim lliures i que exercíssim de socialistes a la xarxa. El president Montilla encara va anar més lluny, ens va exigir que no fóssim clònics, que no seguíssim consignes, ens recordava que la llibertat d’expressió a la xarxa ha de servir d’altaveu de les múltiples veus i matisos que conformen el pensament de l’esquerra, dels i les progressistes, dels i les socialistes.

Reconforten les paraules d’en Montilla, no és la primera vegada que el sento amb afirmacions en aquesta direcció. Fa poc en el plenari de la Conferència Oberta afirmava que “no vull un partit monolític, sinó dinàmic; no vull un partit tancat en sí mateix, sinó obert a tots els progressistes”. No podia ser d’una altra manera, i ahir el Primer Secretari del PSC es va posicionar en contra una lluita ideològica a la xarxa on tots siguin clons, on tothom defensi el mateix, on només s’obeeixen consignes, on les persones no tinguin criteri propi. Montilla, a diferència d’altres líders de l’arc parlamentari català, no vol tenir un exèrcit de zombies que acaten cegament les ordres al dictat. No vol “Soldats Universals”, vol persones amb criteri que defensin, des del punt de vista de cada un, els valors de l’esquerra.

Personalment, amb aquets paràmetres d’actuació, em sento còmode. Les meves accions a la xarxa són exclusivament meves i el meu partit les respecta, que més puc demanar?

La vaca Daisy, el telèfon mòbil i la política

Desprès de més de 35 anys d’estar implicat d’una forma activa en política encara em sorprèn veure com que hi ha persones que li dediquen part del seu temps lliure. Certifico que quan la tastes la política enganxa. Un exemple del que dic ha estat aquest dissabte de cap de setmana llarg a Barcelona, el dilluns és festa; la sala Ernest Lluch a la seu del PSC plena amb un centenar llarg de ciberactivistes – armats de blackberrys, iphones i netbooks fins a les dents- per participar a la Jornada “Diàlegs en xarxa”. El matí s’ha fet curt.

Ahir llegia al Twitter una frase de l’Edgar Rovira que em va fer pensar: “Al 95% de les conferències sobre política 2.0 s'hi diu exactament el mateix”. Seria la nostra trobada una de tantes? En trauríem algun profit? Ara, quan ja fa uns hores que sóc a casa, puc afirmar que no hem perdut gens el temps, seguim fent passos i cada cop en som més. Noves idees, nous reptes: el President Montilla ens demana un exèrcit d’activistes amb criteri propi i esperit lliure per difondre i ,si cal, defendre el projecte socialista front la dreta.

No tinc la intenció de sintetitzar tot el que s’ha dit. Segur que molts ho faran molt millor que jo. Em centraré amb part de la interessant ,com sempre, intervenció d’en Antoni Gutiérrez Rubí. L’Antoni ens ha parlat de la política de butxaca – no us perdeu la presentació - . Ens ha explicat amb brevetat, claredat i contundència les possibilitats que tenen les prestacions dels telèfons mòbils actuals en la política. L’organització política que millor, i abans, ho entengui i ho aprofiti tindrà molt de guanyat. Estic plenament d’acord amb els plantejaments d’en Gutiérrez Rubí, el temps d’anar a penjar cartells ha d’estar ben desat al calaix dels records. La societat del segle XXI ens obre nous canals de comunicació, però també ara que hi ha més instruments per informar és més difícil que abans, cal aprendre’n . La síntesi de l’exposició: tots portem el mòbil a la butxaca; si el PSC , per tant els seus missatges, no esta a les butxaques dels ciutadans no estarem al seu cor ni al seu cap.

De la magnífica exposició d’en Gutiérrez Rubí, només n’he trobat una discrepància amb la frase final; crec que si els ciutadans i les ciutadanes no ens tenen al cor no ens tindran mai a la butxaca i per tant al seu cap.

Fa uns mesos, vaig llegir que la Universidad de Newcastle a Anglaterra havien fet un estudi a 516 granges on es produïa llet. Sabeu quina conclusió van treure? Doncs que a les granges on les vaques no només eren un número sinó que tenien nom propi la producció de llet superava la mitjana. Fins a 500 litres de llet més per vaca i any, més d’un litre de llet diari. Només per tractar a les vaques d’una manera individualitzada, amb “carinyo”, produeixen més. Les persones som com les vaques; ens mouen i ens motiven els sentiments. La dreta es mou per interessos econòmics. Una política d’esquerres sense sentiments no és res, simple gestió.

Per anar acabant. Sí a la política a la xarxa, sí la política via mòbil però perquè funcioni abans hem de “tornar a robar el cor a la gent”.

Finalment us deixo amb unes frases d’en Joan Reventós que sempre m’han agradat i que avui són més vàlides que mai i que gràcies “Sant Google” he trobat sense problemes i a l’instant:

"El socialime, entre altres coses, és també un sentiment. Sense el sentiment que impulsa a les persones, el socialisme no acaba de ser del tot. La seva transcendència descansa en el sentiment que desvetlla".

Nota al marge pels meus detractors: comunico que ja sé que “carinyo” és una castellanada però és una paraula que empro constament.

Cas Millet: CDC sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules

Seguim amb la trista història d’en Millet, el diners del Palau i les obscures transferències a la Fundació de Trias Fargas.

La premsa se’n fa ressò amb diferents intensitats. Sense anar gaire lluny dos exemples: El Periódico en dedica una editorial i tres pàgines en canvi La Vanguardia només en fa menció en un article a la secció d’economia. El que son les coses...

El partits polítics, de tots colors, demanen explicacions. Ningú a Convergència assumeix responsabilitats, tot son pilotes fora. El candidat Artur Mas -màxim responsable de Convergència i Unió- es manté callat. Artur Mas està fent , com diria el poeta, del silenci paraules.

Els obscurs favors d’en Millet

Dins d’un llarg article sobre l’espoliació de l’Orfeó Català, el Periódico publica que Millet -el saquejador del Palau- va registrar ingressos per obres públiques a adjudicades per governs de Convergència i Unió. Alhora, relaciona aquets pagaments de l’empresa Ferrovial al Palau amb les entregues del propi Palau a la Fundació Trias Fargas.

Si el que es desprèn de tota aquesta informació és cert ens trobem en el cas més gran de corrupció política que hem conegut al panorama català des de la mort del dictador Franco. Cal una ràpida actuació judicial que aclareixi, d’una vegada per totes, si ha hagut traspassos fraudulents de fons i si s’ha fiançat il•legalment directament o indirecta a una organització política (Convergència Democràtica de Catalunya).

Els catalans i les catalanes tenim el dret de saber-ho. Ens mereixem explicacions del més alt nivell de Convergència, les del seu president Artur Mas, on ens tregui de dubtes sobre la possible implicació fraudulenta de la seva organització en tot l’afer. En cas contrari cal que s’assumeixin les responsabilitats polítiques i penals que se’n derivin.


Nota al marge: senyors de la premsa, titllar de dictador a un dictador és un insult?

El Barça, un club sense dones?

Llegeixo sobre la presentació de la candidatura d’en Sandro Rosell a la presidència del Barça. Resulta que de 18 candidats als càrrecs de la junta només 2 són dones.

Sembla que l'aplicació de la paritat al món del futbol encara està molt lluny. El que sí és clar que la junta proposada per en Rosell no representa ni la massa social del club ni la realitat ciutadana. On són les dones? Ningú diu res? Ningú es queixa? Quanta feina queda encara per fer!

La Diagonal i les visions esbiaixades

Aquesta setmana es parla i es vota sobre la possible reforma de la Diagonal. Un debat que havia de ser net i transparent sobre la necessitat o no de reformar el carrer major de tota l’àrea metropolitana ha anat derivant cap una intoxicació sectària i partidista que només busca el desgast polític del contrari. Es cerca un resultat immediat, un rendiment a curt termini que només beneficiarà a uns pocs, però que deixa pel futur la resolució d’un problema general de la ciutat.

Manipular, desprestigiar, desvirtuar, desinformar... son verbs que es conjuguen amb massa facilitat des d’algun sector polític i mediàtic de la nostra ciutat. L’esperit de personatges del passat torna a planar; no importa la ideologia, sinó el profit que se’n pot treure d’una situació concreta.

Independentment del resultat final crec que Barcelona no es mereix aquest tracte.

Diagonal: valentia política versus oportunisme i covardia

Sempre he pensat que a la vida cal ser valent, però també que cal afrontar el futur amb garanties. Mai sabrem que hauria passat si en lloc de prendre una decisió haguéssim optat per una de diferent. És impossible - de moment- tornar al passat, però si que podem valorar la història per tal de veure amb més claredat el futur.

Dic tot això a voltes de tots els arguments, a favor i en contra, que han anat apareixent sobre la Reforma de la Diagonal. M’agradaria, només, fer una mica de memòria: recordeu qui estava en contra el pla d'hotels de Barcelona? Recordeu qui estava en contra del 22@? Són els mateixos que ara estan contra la reforma de la Diagonal.

Les persones, els polítics, que posen per davant els seus interessos personals - o de partit - abans que els interessos dels ciutadans i ciutadanes no em mereixen cap respecte. Aprofitar una proposta valenta del consistori barceloní, en la que es demana l’opinió ciutadana sobre la reforma de l’espina dorsal de la ciutat, per intentar amb tot de formules demagògiques imaginables desacreditar, desqualificar i desprestigiar a l’equip de govern només mereix un qualificatiu: covardia.

Barcelona és una ciutat que mira el futur amb optimisme. Barcelona ha de seguir sent una ciutat valenta. Barcelona ha de ser una ciutat on no es doni cabuda als polítics oportunistes i covards, aquells que tot els hi val per arribar al poder.

Propaganda política efectiva

Avui es celebren eleccions al Regne Unit. Aprofitant la campanya els activistes del grup EMMA van projectar, durant la nit del dilluns, sobre l’edifici del Parlament una gran creu gamada. La intenció era clar: donar un toc d’atenció a l’electorat i intentar barrar el pas a l’extrema dreta al parlament britànic.

Independentment del missatge que comparteixo en la seva totalitat, m’agradaria fer esment de la bona idea que han tingut els militants d’EMMA. Una projecció sobre la paret del Parlament, una acció barata i efectiva. Qui diu que no hi ha lloc a la innovació dins de la propaganda política?

Carn de gos

Això d’estar connectat constantment a Internet i consultant el que fan les meves amistats del Facebook et reporta sovint alguna sorpresa.

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de veure les fotos del mercat de Moran que ha penjat el meu amic Víctor que està de professor a Corea del Sud.

Una primera impressió, un mercat com qualsevol altre, molta gent –en aquest cas coreans i coreanes- tafanejant en busca de la millor oferta. Multitud de productes en venda, com a tot arreu.

De sobte m’aturo a observar detigudament una foto que em crida especialment l’atenció: una gàbia plena de gossos. Comença la meva sospita que es confirma amb la foto següent: un gos mort a punt per ser trossejat. No m’escandalitzo, cada cultura té les seves costums gastronòmiques. La carn de gos forma part de la tradició culinària coreana i no té perquè canviar (tot i que sembla que la tendència a consumir carn de gos va disminuint). De la mateixa manera que a casa nostra mengem vaques o conills, ells mengen gossos. Des del punt de vista occidental pot produir-nos esgarrifances, però en la mesura que son criats per a l’alimentació humana i, en principi, en unes condicions dignes no tinc res a objectar.

Probablement algú que llegeixi això posarà el crit el cel. Si ho veu algun periodista serà capaç de publicar a tota pàgina que estic a favor de matar gossos i -fins i tot- alguns en demanaran la meva dimissió. Però la cosa no es així, jo només relato un fet: a Corea mengen gossos i crec que cal respectar-los (als coreans).